Zielinsky Barcelona presenta «Fosc», la primera exposició individual d’Amparo Tormo a la galeria. Amb un text crític de José Luis Clemente, l’exposició reuneix escultures i dibuixos que investiguen les relacions entre ple i buit, plans i profunditat. L’ombra emergeix com un element constitutiu de l’obra, capaç de fer visible el buit i transformar la percepció de l’espai.
L’ombra del buit
“Veure és sempre veure més del que veiem”. Maurice Merleau-Ponty, Le Visible et l’Invisible (1964).
La pràctica artística d’Amparo Tormo ha estat associada fonamentalment a l’escultura. Tanmateix, des de principis dels anys noranta, la seva obra —com també es posa de manifest en aquesta exposició— ha desbordat els límits estrictes d’aquest mitjà, tal com evidencien els dibuixos que s’hi presenten. Escultures i dibuixos estableixen una simbiosi singular que permet apreciar alguns dels conceptes i processos que han articulat la trajectòria de l’artista des dels seus inicis, com ara el buit, allò fragmentari, l’absència i la negació. La configuració de la seva obra escultòrica —tal com s’ha entès tradicionalment l’escultura— sembla concebuda per generar relacions entre ple i buit, entre pla i profunditat; tot i que, com veurem més endavant, va molt més enllà d’aquestes qüestions formals. En aquest context cal introduir la noció d’ombra, històricament vinculada a la pintura però que Amparo Tormo incorpora com a element essencial de la seva obstinació per reinventar l’espai. Aquest aspecte, l’ombra —sovint ocult i, per això mateix, escassament considerat en les lectures de la seva obra— constitueix, al nostre entendre, una de les dimensions més significatives de la seva producció. En aquesta mostra adquireix una presència física especialment intensa.
Més enllà de la pintura, l’ombra participa també en la construcció formal de l’escultura, tal com ja havia succeït en l’obra d’altres artistes i com també es fa evident en la pràctica d’Amparo Tormo. En les seves escultures, l’ombra esdevé una dimensió especialment activa en l’organització de l’espai. Generada mitjançant l’articulació de plans, buits, superfícies reflectores i materials que responen de manera diversa a la llum, deixa de ser un simple efecte òptic per convertir-se en un autèntic agent perceptiu. L’ombra fa visible el buit i estableix una dialèctica entre presència i absència, matèria i lleugeresa, superfície i profunditat. En aquest sentit, Amparo Tormo assimila determinats procediments propis del Minimal Art, del constructivisme i de la deriva abstracta de l’escultura —la geometria, la modulació, la serialitat i el rigor constructiu—, però els desplaça cap a una poètica del buit, del misteri i de l’invisible. D’aquesta manera, acaba transcendint la gramàtica formal del mateix minimalisme.
L’ombra està estretament vinculada a l’origen mateix de la representació artística. Representar significa, en certa manera, fer present allò que és absent; és, per tant, presència i absència alhora. En l’obra d’Amparo Tormo, tal com acabem d’assenyalar, l’ombra s’ha d’entendre com un element constitutiu de l’escultura i no pas com un efecte secundari de la il·luminació. És matèria i buit, estructura i espai, presència i absència, pes i lleugeresa, opacitat i reflex, llum i, en definitiva, foscor.
La seva escultura ha estat sovint interpretada com un espai de misteri, absència i negació. Des d’aquesta perspectiva, també podem entendre l’ombra com una prolongació del buit. Tanmateix, en les seves escultures el buit no funciona simplement com l’espai que queda entre dues masses sòlides. El buit adquireix una presència escultòrica pròpia. L’ombra el fa visible, el converteix en una realitat física i tangible. Així, l’ombra actua com una mena de materialització perceptiva d’allò que físicament no hi és. Per això, més enllà del Minimal Art, les seves formes geomètriques i constructives no condueixen únicament a una experiència d’ordre, sinó que evoquen una dimensió misteriosa i suggeridora. L’estabilitat material de l’escultura contrasta amb la inestabilitat perceptiva de les seves ombres, reflexos i buits. La seva obra constitueix, així, una negació del minimalisme entès com la supremacia de la forma material, ja que Amparo Tormo no es limita mai a la literalitat de l’objecte minimalista.
Tot i que la seva obra no és representacional ni una metàfora de la interioritat —tal com també succeeix en el Minimal Art—, sí que produeix un efecte físic i espacial derivat de la relació entre objecte, llum, espai i espectador. En artistes com Donald Judd, Robert Morris o Carl Andre, l’obra es presenta com un objecte material situat en un espai real, i és precisament aquí on l’ombra deixa de ser una imatge de la realitat per convertir-se en un esdeveniment físic inherent a l’obra mateixa, tal com també succeeix en el treball d’Amparo Tormo. Les ombres projectades per les seves escultures formen, per tant, part inseparable de l’experiència de l’obra. Els objectes del Minimal Art transformen l’espai a través de les ombres que projecten sobre el terra o les parets, així com mitjançant els seus reflexos. L’ombra amplia l’objecte més enllà dels seus límits físics en una repetició aparentment invariable. Aquesta condició, però, és finalment subvertida per Amparo Tormo, que fractura aquesta invariabilitat i desobeeix la lògica de la repetició mitjançant el pes i l’autonomia del fragment, convertint cada element en una presència singular.
Per al Minimal Art —i és aquí on Amparo Tormo torna a mostrar-se indisciplinada—, l’ombra posa de manifest que l’objecte no existeix de manera aïllada, sinó que depèn d’una situació espacial concreta (teatralitat); una condició que l’artista desfà quan aïlla una progressió constructiva i la dota d’una corporeïtat singular. Per a Rosalind Krauss i, de manera indirecta, per a la crítica fenomenològica, l’experiència segons la qual l’espectador ja no contempla simplement un objecte des de fora constitueix una de les grans aportacions del Minimal Art. I és precisament aquí, com observem en les obres exposades, que l’ombra torna a fer-se present i revela que l’obra depèn d’una situació perceptiva determinada. L’escultura deixa, així, de tenir necessàriament un límit clar. Des d’aquestes consideracions, podríem convenir que, mentre l’objecte minimalista esdevé continu i invariable en la percepció de la seva ombra, les obres d’Amparo Tormo, des del seu aïllament, es criden les unes a les altres i convergeixen en aquests espais de foscor, sempre d’una manera única, separades. L’ombra funciona, així, com una mena d’extensió immaterial d’una escultura que és una altra i una altra. Tot això qüestiona la separació tradicional entre objecte i entorn, i l’obra acaba afectant de manera definitiva l’espai que l’envolta; un aspecte per al qual l’artista torna a nodrir-se del Minimal Art.
En l’obra d’Amparo Tormo, l’ombra pot entendre’s, per tant, com el signe d’allò que és absent però que continua afectant la nostra percepció. Treballa amb superfícies extraordinàriament cuidades: alumini, acer inoxidable, grafit, fusta i superfícies lacades o brunyides. En algunes de les seves escultures, la superfície pot actuar gairebé com un mirall, mentre que les zones enfonsades o els intersticis produeixen ombres, obscuritats. Això genera una oscil·lació perceptiva, de manera que podem observar una mateixa lògica segons la qual la superfície reflecteix i el buit absorbeix, mentre la mirada transita contínuament d’una zona que retorna la llum a una altra que sembla retenir-la. D’altra banda, cal assenyalar també com la crítica parla precisament de «fer visible l’estructura», en tant que l’artista converteix «la pell de l’obra» en una mena de mirall enfrontat a si mateix; un reflex al qual aquí afegiríem la necessitat de remarcar també la seva pròpia ombra, una condició plenament perceptible en els grafits sobre paper.
L’ombra, igual que el mirall, pot entendre’s com una de les figures fonamentals per pensar la relació entre realitat, aparença, percepció, representació i coneixement. Ambdues remeten a alguna cosa que és present i que, alhora, depèn d’una altra per poder aparèixer. Una superfície d’acer polit, per exemple, com les que trobem en les obres d’Amparo Tormo, no reflecteix únicament un objecte; reflecteix també l’espectador, l’espai circumdant i les variacions de la llum. L’obra deixa així de ser una entitat visual completament estable. L’ombra, tanmateix, actua en sentit contrari a la llum, encara que en depengui: introdueix zones que s’escapen de la mirada i obliguen l’espectador a completar perceptivament allò que no es presenta de manera immediata. Així podríem concloure que, mentre el mirall —i la llum— amplien el visible en una determinada direcció, l’ombra revela els límits mateixos del visible i els desplaça cap a un territori de significació oberta. Ambdues situacions fan que l’obra depengui de la posició de l’espectador; aquest hi ha de ser. L’escultura ja no és únicament un objecte contemplat des de fora, sinó un camp perceptiu expandit que es modifica segons el moviment del cos, la incidència de la llum i, per tant, la relació entre superfície, espai i mirada. En aquest sentit, i recorrent a la fenomenologia, podem considerar que l’ombra i el mirall constitueixen dues estratègies complementàries de desestabilització de la percepció: l’ombra introdueix l’invisible dins del visible; el mirall introdueix dins del visible una imatge que no comparteix la mateixa materialitat d’allò que representa.
D’altra banda —i això ens allunya definitivament del rastre del Minimal Art—, també podem establir una relació amb el concepte d’empremta. Una ombra no deixa de ser una empremta òptica (en una situació paral·lela a la del mirall): alguna cosa que ha estat davant la llum i ha produït una modificació de l’espai lluminós. En l’obra d’Amparo Tormo, les ombres poden interpretar-se metafòricament com a rastres de l’estructura o fins i tot com a estructures en si mateixes, tal com s’observa en els papers. D’alguna manera, les seves escultures i els seus dibuixos deixen una empremta sobre l’espai. Això encaixa especialment amb la descripció d’«estructures constants», en què es parla de línies, empremtes, rastres i ombres entre volums i de fer present l’invisible. L’ombra obliga l’espectador a experimentar l’obra des d’una posició concreta que, tanmateix, ha d’anar variant, perquè no existeix una visió única i definitiva d’allò que veiem. Quan ens desplacem —i això és igualment evident tant en l’escultura com en els grafits sobre paper—, l’ombra canvia, el buit canvia, la profunditat aparent canvia, l’obra canvia perceptivament; la qual cosa ens porta a concloure que l’escultura no és simplement un objecte, de la mateixa manera que els grafits no són simplement dibuixos.
Des d’aquesta perspectiva, parlaríem aquí de la rellevància d’una situació perceptiva determinada i dels possibles conflictes que s’hi associen. En l’obra d’Amparo Tormo, l’ombra no és simplement el resultat de la il·luminació, sinó que forma part de la mateixa escultura i de la manera com la percebem. Els diferents plans, buits, materials i superfícies de les seves obres produeixen ombres i reflexos que en modifiquen constantment l’aparença; és aquí quan «el simple veure de les coses» entra en crisi. L’ombra permet fer visible el buit: assenyala els espais que resten entre les diferents parts de l’escultura i crea una sensació de profunditat. D’aquesta manera, l’obra estableix un joc entre allò que és present i allò que és absent, entre la matèria i l’espai buit, i entre allò que veiem directament i allò que roman ocult; fet que ens remet novament a la figura del mirall.
L’ombra manifesta així una cosa essencial de l’experiència perceptiva: veure implica també no veure, tal com assenyala la fenomenologia de la percepció. En termes de Merleau-Ponty —Fenomenologia de la percepció (1945)—, tota percepció del visible implica simultàniament una dimensió d’invisibilitat: allò que apareix ho fa sempre des d’una perspectiva determinada i sobre el rerefons d’allò que roman ocult. Tal com van fer visible grans mestres de l’ombra —Caravaggio, Rembrandt, Goya, Friedrich o el cinema de Tarr i Tarkovski—, la foscor pot funcionar no tan sols com un efecte lumínic, sinó també com una manera de construir allò que no pot ser plenament vist o conegut, o ni tan sols pensat.
Tot i que encara es podrien abordar molts altres aspectes de l’obra d’Amparo Tormo en relació amb el que aquí hem apuntat a propòsit de la poètica de l’ombra —i que deixem, a les palpentes, en els ulls de l’espectador—, voldríem proposar finalment una qüestió que avui adquireix una especial rellevància: «la crisi del veure» en relació amb l’impacte de la imatge contemporània —Juan Martín Prada, El ver y las imágenes en el tiempo de Internet (2018)—, una qüestió que Warhol ja havia plantejat molt abans. Tot i que l’obra d’Amparo Tormo se situa als antípodes de la de Warhol, resulta especialment suggeridor observar com, en ell, l’ombra pot convertir-se en una imatge sense un referent identificable. L’ombra deixa de ser secundària respecte de l’objecte i adquireix una autonomia visual.
L’ombra, tal com podem apreciar a la sèrie Shadow (1978–1979) de Warhol, consisteix en una estructura visual que es reflecteix en si mateixa, com un efecte de mirall. En aquesta sèrie no hi ha referent; el referent esdevé indeterminat. Warhol porta la lògica de la repetició fins a un punt en què ja no sabem exactament què és allò que es repeteix ni què és, en realitat, allò que veiem. Com passa en Rothko, cap a qui Warhol sembla mirar de reüll, en la seva obra desapareix pràcticament tota estructura. L’ombra deixa de ser una propietat de les coses per convertir-se en una qualitat de l’experiència visual. En Rothko, la foscor pot funcionar com un límit immens de la percepció; parlaríem del no-límit. L’espectador veu una zona fosca, però com més la contempla, menys evident resulta què és exactament allò que està veient, i aquí podríem parlar d’una estètica del buit, tal com succeeix també en la sèrie Shadow de Warhol. Tanmateix, Rothko no pinta simplement «el no-res», de la mateixa manera que Amparo Tormo tampoc no l’esculpeix ni el dibuixa; els seus camps foscos continuen essent extraordinàriament actius des del punt de vista perceptiu. El negre no és una absència absoluta d’imatge, per molt que aquesta sembli negar-se; és una presència que es resisteix a ser identificada. Parlaríem aleshores de silenci, foscor i concentració en una durada del temps de la mirada que es converteix en conflicte perceptiu: profunditat, ocultació, absorció i indeterminació.
Veure no significa simplement registrar allò que apareix davant dels nostres ulls. Tota percepció implica una relació entre el visible i allò que, romanent ocult, condiciona la nostra experiència del visible. En aquest sentit, l’obra d’Amparo Tormo posa en crisi «el simple veure de les coses», en obligar l’espectador a atendre allò que la mateixa percepció deixa fora de camp i que se situa en l’immens espai de les ombres.
José Luis Clemente
Universitat Politècnica de València
Amparo Tormo (València, 1960) viu i treballa a València, Espanya. Les seves obres formen part de col·leccions com l’IVAM – Institut Valencià d'Art Modern, Fundación Bancaixa, la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat Valenciana, el Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo y i Museo de la Solidaridad Salvador Allende a Santiago de Chile.
L’artista ha rebut nombrosos reconeixements, entre els quals destaquen el Primer Premi de la VI Biennal d’Escultura de Meliana (2000), el Primer Premi de la VII Biennal d’Escultura «Villa de Mislata» (1999), el Primer Premi de la VI Biennal d’Escultura de Quart de Poblet (1998), el Premi d’Adquisició d’Obra de la XI Biennal d’Arts Plàstiques de Múrcia (1997), el Primer Premi de Pintura dels XXII Premis Bancaixa de Pintura i Escultura (1996), la Beca Alfons Roig (1987), el Premi d’Adquisició d’Obra de la 2a Biennal d’Escultura d’Alfafar (1986) i el Premi Senyera XXVI d’Escultura (1983).